Start

El treball és un mètode de subsistència

                      quelcom que ens defineix: (tu a què et dediques?)
                      un espai simbòlic idealitzat
                      un entorn social
                      un repte diari o setmanal
                      un somni, o un malson
                      sinònim d’estatus
                     un lloc on aprendre
                     un espai d’absentisme
                     una parcel·la més de la nostra rutina
                     un mitjà per aconseguir d’altres objectius.

El treball per a mi és ordre, rutina, una coda de la que no puc ni en vull prescindir. És allò que durant molt temps ha articulat la meva vida, una columna vertebral, més per a necessitat que per a pròpia voluntat, que estructura. Sóc d’una generació on se’ns ha inculcat molt el valor del treball: per guanyar-nos la vida, per ser feliços, per trobar un camí. I també d’una generació que es troba a mig camí entre buscar-li un sentit a la feina, que sigui un motor d’autorealització i a la vegada, que vivim un trencament d’aquest pensament per entendre que és un mitjà que ens permet gaudir de la vida més enllà del treball.
El treball és un espai físic, el de l’oficina, que com diu Perec, no defineix el nostre barri sinó un espai diferenciat i on passem 8h (més de 8h) al dia. Un espai que des del Covid ha quedat desdibuixat, esborronat entre les quatre parets de les nostres cases i els murs de les nostres oficines.

El treball és socialització, pot ser un dels primers espais on es trenquen barreres socials, un entorn de democratització, per sortir del teu nucli de seguretat, un lloc on conèixer d’altres realitats. Per contra, també pot ser un perpetuador del teu estatus, que et reafirmi en una gàbia daurada de privilegis. És també un entorn masculinitzat, en la seva majoria, espai de desigualtats de gènere a dia d’avui.

El treball des del punt de vista gramatical és un substantiu, masculí i en singular.

El treball és un component més de les nostres vides. Un element més a tenir en compte; un espai vital, una casa astrològica (número 6), alguna cosa que omple un espai mental. No podem separar el treball de la vida així com no podem separar l’educació, la família, l’amor o el patiment, en forma part, és intrínsec a la nostra existència – ja sigui remunerat o no remunerat. És la vida treball? És el treball una forma de vida?

Sigui com sigui el treball és part de la humanitat.

Personalment, tinc dues maneres de percebre el treball.

Una manera de percebre’l té a veure amb un esforç plaent. És a dir, la dificultat de crear alguna cosa que tinc el desig d’expressar però que quan m’esforço, provo, m’equivoco, entenc el que vull, ho torno a provar i aconsegueixo un resultat que expressa el que vull em satisfà. Es tracta del treball artístic i per a mi té sentit dedicar temps de la meva vida a aquest tipus de treball ja que em permet d’expressar idees i sentiments i de connectar amb les persones. Malauradament aquest treball encara no em permet poder guanyar els diners suficients per a viure: pagar un lloguer, el menjar i poder tenir la capacitat de consumir l’oci en general (restaurants, viatges, etc). Per tant, considero que aquest treball no em permet, encara, ocupar un espai en el que la societat considera “el mercat laboral” sinó que em situa fora del sistema ja que no en trec cap compensació econòmica.

L’altra manera de percebre el treball té a veure amb el treball que jo anomeno alimentari. Es tracta d’un treball que faig exclusivament per poder guanyar els diners que em permetran de viure. Com deia abans, em refereixo a pagar un lloguer, el menjar i l’oci. Contràriament al treball artístic, aquest treball no em suposa cap plaer (o me’n suposa de poc a una mica) i no li trobo el sentit positiu que ocupi tant d’espai a la meva vida. Amb altres paraules, si pogués escollir no el faria i desitjo un dia no haver de passar tantes hores de la meva vida fent aquest tipus de treball. Intento que aquest treball que anomeno “alimentari” s’adeqüi al màxim possible a la meva manera de pensar, de concebre els lligams entre les persones i a una idea de societat. A vegades és possible i a vegades no. És per això que canvio sovint de treball alimentari.

El treball (un temón)
La meva idea del treball ha anat canviant al llarg del temps. De petita em semblava una manera de guanyar diners. Un intercanvi de temps (sobretot temps) per un import. Més tard amb l’arribada a la universitat, se’m plantejava l’el·lecció de la carrera en funció del treball. Aquest tipus de relació no la vaig veure mai del tot clara, perquè relacionava treball amb temps dedicat i recomensa econòmica i em costava molt valorar en un import ecònomic una activitat que m’agradava fer. Havia triat la carrera que volia i per mi treballar no era només un intercanvi de temps per diners, si no que pensava que podria ser un plaer.
Crec que és just aquí quan la vaig cagar.
Vaig seguir relacionant temps i treball i em vaig tornar una negociant pèsima. Les feines que m’agradava fer, i per les que estava més preparada, les feia per poquíssims diners o fins i tot gratis, perquè no les podia concebre en relació al temps. En canvi, les que em feien més mandra i em demanaven més temps (o era un temps que no volia passar fent-tes), eren les feines que demanava ser més ben remunerada. Per tant no podia viure sense aquestes últimes.
Al llarg dels anys això m’ha generat una vida paralela, entre el treball remunerat i el no remunerat. On he passat gairebé les mateixes hores en un que a l’altre, i on s’ha confòs treball no remunerat amb oci. De manera que fer ives trimestrals, convocatories artístiques, i ordenar l’armari o netejar els banys han estat col·locats a la banda de temps d’oci. La separació entre unes feines i altres era tan gran, que fins i tot vaig arribar a tenir dos noms. Irene per les feines remunerades i Irena per les no remunerades. Irene a les targetes de contacte i a les factures, Irena a les agendes des mòbils dels amics i als fulls de sala.

Segur que és possible viure sense treballar. Perquè no hauria de ser-ho? A vegades, el treball em sembla un joc mental que ens hem inventat per organitzar-nos al temps, però està clar que podriem viure sense treballar. De fet quan penso amb què em gasto els diners del meu treball penso que el 80% és del tot prescindible. Inclòs el lloguer.

Caviar de país i d’estil de vida m’ha fet caviar radicalement el meu concepte del 'Per què visc'.
No visc per treballar. Però si, necessito la feina per viure, per viure feliç.
La meva vida laboral s’ha consagrat de manera molt jeràrquica desde l’inici. Sempre ho havia entès així i mai havia “gosat” quiexarm-hi.
Si més no, això també va incorporar poc a poc una competitivitat en el meu entorn de treball que, ara he entès, es part del que m’hi va fer allunyar.
Allunyarme de tot el que coneixia fins llavors com a “estàndard laboral”:
(Dies de angoixa i pors) -“Si, tots hi passem per això, es el preu a pagar fins a arribar a ser tu qui mana...
-“Si, el meu jefe es un capullo, ho son tots”…
-“Per fí divendres”...
etc etc…

Son frases que actualment no resonen en mi desde fa molts anys.

Entenc la feina com a una eina. Em sento realitzada quan la feina em dona fruits. No fruits en forma de bitllets però fruits en forma d’estil de vida. El retorn directe d’aquesta llibertat que és actualment 'treballar per a mi mateixa’, em fa sentir extremadamente privilegiada i voler cuidar allò que tinc per evitar tornar a allò que en el seu día entenia com a “treballar” amb aquest sentit pesant que se li associa directement a la feina.

M’agrada treballar, quan treballar vol dir executar a canvi d’un retorn directe cap a la meva llibertat i el meu temps.

Weber se siente especialmente interpelado y empieza és el debate con la siguiente cita extraída del capítulo “El espíritu del capitalismo” de su obra La ética protestante y el espíritu del capitalismo (1905):

“En efecto, esta idea peculiar del deber del trabajo -que es tan corriente hoy, pero que en verdad es tan poco evidente- esa idea de una obligación que el individuo siente y tiene que sentir respecto al contenido de su actividad “laboral”, con independencia de en qué consista ésta, con independencia especialmente de que se la perciba como utilización de la fuerza de trabajo o de la propiedad de bienes (como “capital”), esta idea es la que es característica de la “ética social” de la cultura capitalista; más aún, tiene para ella, en cierto sentido, una significación constitutiva. […] El sistema capitalista actual es un cosmos terrible en el que el individuo nace y que es para él, al menos como individuo, como un caparazón prácticamente irreformable, dentro del que tiene que vivir.” (2001 [1905] p.89)

Per mi és un projecte.

Entenc com a "projecte"; una situació/moment a la vida que prens una decisió. Sent-ne conscient que pot anar bé o malament. Tenint millors o pitjors dies però perquè no tinguis un bon dia o hi hagi coses que no t'agraden vulgui dir que s'ha de canviar. Són hores que destines a la teva vida que t'aporten sentiments vivències. No molt lluny / diferent d'una parella, amics, família. La gran sort del treball, o la que tinc jo és que el puc escollir. Més o menys.
També ara que hi dinava voltes, potser hauríem de comparar / definir el treball —> necessitat absoluta per sobreviure. Treball que he pogut escollir lliurement sense estar apurada. Tinc la gran sort que aquest és el meu TREBALL —> PROJECTE.

Treballar per treballar hauria d'evitar-se al màxim.
A mi em provoca emoció / excitació el dia que et sents que ho has petat. Pensar donar-hi voltes, millorar. El plantejament és si no haguéssim de treballar, tenint en compte que hi ha dies dolents —> que per tant els volem evitar —> ens fan buscar maneres de Fer-los que ens agradin —> evolucionaríem tant? millorariem? Si només fes a la Feina el que m'agrada, trobaria coses, o aconseguiria fer que m'agradés el que no m'agrada? Jo crec que NO.

L'objectiu és trobar que la Feina Sigui un plaer. Però el gran repte és entendre que no sempre ha de ser un plaer, és a dir que un plaer no sempre serà dolç / maco. Quan tens sexe i et fa mal, aguantes, practiques, millores i al final arribes a l'orgasme. Un dia de cada 2. Aprens molt quan les coses no són 100% perfectes.

Gràcies per a presentar-me el teu embrió del treball. Voldria ajudar, participar, però haig de trobar un moment i encara no he pogut. Justament, encara que no treballi remuneradament, no paro de treballar últimament! Estic com saps amb el projecte de la residència, tenint reunions per aquí la mar d'amunt, per veure si puc fer una segona càpsula a partir de gener, i encaixant molts comentaris sarcàstics dels ajuntaments i associacions culturals com ara: «Bons temps per presentar projectes!». Però segueixo, perquè tinc el somni aquest i perquè aquest somni em fa caminar. Per altra banda, l'Àngels m'ha contactat que podria presentar-me altra vegada a la convocatòria de doc del desembre, i preparo altra vegada la proposta, llimant, polint, acabant. També segueixo amb la pràctica pictòrica que aquest últim any he estat abraçant, sorgida del confinament, quan no podia caminar per l'aire lliure i inventar «a fora», i amb la iniciativa de vendes de Cases amb ànima, n'he venut alguns! Així que sí, vull participar, però no sé si encara sóc a temps. Potser amb aquest mail tindries prou carn, per poder construir aquest ésser que cerques, fet d'alens i expiracions dels cossos nostres que belluguen infinitament per aconseguir una mena de benestar, que imaginen possibilitats, inventen escenes, empenyen estructures, en una construcció piramidal d'una vida que ens sembla immensa, sense saber que és ben petita a ulls de l’univers.

Una abraçada,

Penso en treball i el sentiment que em recorre el cos és de
frustració:

amb la feina sempre desitjo allò que no tinc: o temps o diners
són el més recurrent. I aquesta dicotomia entre temps i diners,
quan la penso, em contraria de nou; no haurien de ser contraposats, però ho són. Sense diners no aconsegueixo viure tranquil·la i sense
temps no puc gaudir d'allò que faig -fe fet la manca de temps se'm fa sinònim de patiment*-.

*i és curiós perquè etimològicament treball i patiment estan lligats, i llavors sí que se'm planteja una dicotomia real: el treball i el plaer. Per què a vegades coses que fem les percebem com a treball i a vegades aquestes mateixes coses les percebem com a plaer? Com el (no) plaer de fer una truita.
aquell anunci: vius per treballar? o treballes per viure? em sembla il·lús plantejar-nos aquesta pregunta, quan el que no podem és sortir del treballar per treballar:
treballar
per
treballar
treballar per
treballar, treballar,
per treballar,
treballar per treballar,
treballar per treballar,
treballar per treballar
treballar, treballar, treballar,
Què tal?
Bé...treballant a tope

i, podria ser diferent?
si rebés una renda de per vida, s'esfumaria la meva frustració?

I llavors va i em passa que per molt que sàpiga que no va d'això, busco l'autorealització en el treball, aspiro a tenir un treball que gaudeixi, en el que cregui i pel qual se'm reconegui, que d'alguna forma em confereixi identitat (i no qualsevol identitat, sinó una identitat d'èxit). I aquí sí que em decebo a mi mateixa, per no ser capaç d'escapar aquesta trampa, ni tan sols creient fermament ser-ne conscient d'ella, està massa dins meu.
En la cerca d'aquest sentit i d'aquesta autorealització es on intueixo que vida i treball se'm barregen bruscament i d'aquí en cascada tota la resta fins a incorporar la racionalització més productiva en l'elaboració de la truita i les cures més empàtiques en el desenvolupament de projectes.

i em quedo atrapada: el treball que em coarta la vida i la vida mancada sense treball.

- Recientemente muchas personas me han preguntado “esta situación actual es la muerte de la oficina”? Mi respuesta es “No, la oficina lleva muerta mucho tiempo y no lo hemos querido ver”

- Pasamos de esa oficina o de ese workplace, de ese lugar a ecosistemas, no? Creo que es una palabra que no debe pasar desapercibida, no? Work habitats, los llamamos nosotros. Y tenemos que entender que dentro de ese funnel, ese nuevo employer journey, como cada uno de los touchpoints que forman parte de ese ecosistema, tienen una funcionalidad completamente distinta. Creo que eso es capital. […] Compartir como eran los ups and downs desde lo funcional hasta lo emocional.

- El trabajo no es un lugar al que ir, el trabajo es una actividad que debe ser gratificante, enriquecedora. Porque no pensamos en el trabajo en términos análogos: el trabajo online es el e-commerce y lo que antes llamábamos la oficina debe ser el flagship

Un periodista le preguntó a Sigmund Freud: "¿Qué es para usted una persona sana, madura e integrada en la sociedad?". A lo que Freud contestó de una manera muy escueta: "Cualquier persona capaz de amar y trabajar".

Elyn R. Sacks, profesora de derecho y autora de la novela autobiográfica “The Center Cannot Hold”, concluyó una conferencia sobre su convivencia con la esquizofrenia con esa cita. La simpleza de esa frase me atravesó.

Una persona sana (y, por tanto, ¿equilibrada?, ¿feliz?) es aquella que tiene la capacidad de trabajar y de amar, de utilizar manos, cerebro y corazón. Pero en un sistema globalizado de abuso explotativo, no todos percibimos el trabajo igual.

Para aquellos con menos oportunidades socioeconómicas, el trabajo puede ser un yugo. Esa es la mayor parte de la población, personas que viven para trabajar y así dar sustento a sus familias. Son aquellos que realizan el trabajo que nadie quiere realizar, últimos y esenciales engranajes de un sistema económico basado en la explotación laboral para poder garantizar un crecimiento económico eterno.

Para otros, aquellos con mejores oportunidades, el trabajo es un bien (¿o mal?) necesario, necesario por la retribución económica que luego les permite vivir en una determinada casa, comprar una determinada comida y asegurarse una pensión de jubilación.

Luego están los que han conseguido trabajar de aquello que les apasiona o apasionarse de aquello en lo que trabajan. Eso son pocos, pero están en todos los estratos de la sociedad, independientemente de su realidad socioeconómica y de cuán ética sea la profesión que desempeñan.

Y, por último, están todos aquellos con capacidades mentales diversas a los que se les niega el trabajo por ser poco productivos, porque hay una persona más apta que lo puede hacer mejor y en menos tiempo. Son expulsados del sistema, estigmatizados.

No siempre nos gusta nuestro trabajo, la mayoría de veces lo ejecutamos para cobrar a fin de mes. Sentimos que nos explota y nos priva de libertades y así es buena parte de las veces. Pero la mayoría de nosotros tenemos acceso a él, otros ni siquiera tienen esa oportunidad.

El trabajo y el amor son primordiales y hay que procurar que esto no se pervierta, que el trabajo no someta, que el sistema no excluya y que el amor no intoxique. Pero aún queda mucho trabajo por delante.

Paraules que em remeten a la paraula “treball” constància, esforç, perseverància, temps, repte, emoció, lideratge. T’explico a continuació els tres tipus de relació que tinc amb la feina:

Treball “d’encàrrec”: Per a mi són, per exemple, totes les publis que faig o qualsevol feina remunerada en que el meu paper és purament d’execució. Qualsevol projecte on l’objectiu és més aviat la finalització i conclusió d’aquest. Normalment ho relaciono més amb l’estrés, la perfecció, l’aparença. Si tinc sensació de pèrdua de temps, tinc per contra, la remuneració econòmica.
Treball de creativitat personal: engloba tots els projectes personals que faig mentre no tinc cap “encàrrec” i ho relaciono amb la llibertat, creativitat, meditació, reflexió, tranquil·litat, documentació. Són projectes on l’objectiu no és tant la conclusió d’aquest sinó tot el procés d’elaboració. Sempre és qüestió de prova i error. Potser aquests projectes mai s’acaben o surten a la llum.
Mix dels dos tipus de feina anteriors: passa poques vegades però és el meu objectiu a llarg plaç.

Durant el meu viatge a Àsia el 2018 i 2019, vaig estar 8 mesos sense treballar. Viatjar i ser nòmada era una “feinada” de recerca de llocs, on dormir, com arribar, tràmits de visat, de constant canvi i transformació. Vaig experimentar que viure sense treballar era viure més al dia, no en el sentit econòmic, sinó del aquí i l’ara. Evidentment que era un canvi de rutina, però tenia el TEMPS. Prens conciència en el moment que decideixes invertir el temps com tu vols. Vius el dia perquè no penses en el futur. Treballar, produir, generar sempre va subordinat d’un futur. El fet de no planejar, no esperar res ni ningú, saber estar, portar una vida senzilla, et fa viure més el present i per tant, ser més lliure.

Acabo amb una frase típica del discurs que fa Mujica que sempre fa reflexionar “la vida no solo se hizo para trabajar, la vida es corta, la vida hay que vivirla, y para vivirla hay que tener tiempo y tiene que ser tiempo libre”.